Entrevista a Alfredo Rodríguez, coordinador de l’entitat Escena Educativa: “Una persona que fa teatre no és millor ni més feliç, però té més seguretat per anar pel món”

Què ens podeu avançar de la festa que prepareu per al pròxim 31 de maig?

Ens fa molta il·lusió, perquè són trenta anys de treball i hem considerat que era un bon moment per celebrar-ho. Ens trobarem amb tots els alumnes i les seves famílies al Casal de Can Butjosa. Els alumnes podran fer un circuit de circ, a les 10 del matí. I, a les 12 h, a l’amfiteatre hi haurà un espectacle per a tots els públics, l’obra familiar La volta al món. És entrada lliure i gratuïta, perquè un dels nostres lemes és que la cultura ha d’estar a l’abast de tothom. Per això, mai hem posat taquilla. Aprofito per agrair el suport de l’Ajuntament de Parets, perquè ens cedeix el teatre i tot el servei tècnic, i a les famílies perquè, any rere any, confien en nosaltres.

A la festa, heu introduït la disciplina del circ.

Sí. De fet, és la branca de les arts escèniques que menys toquem, el circ. Mentre organitzàvem i planificàvem la festa del trentè aniversari, vam decidir crear aquest circuit de circ, per tal que els nostres alumnes en tinguessin més contacte.

Des de fa nou anys, l’entitat Escena Educativa s’encarrega de la Mostra de Teatre Bambolina, però en realitat és un projecte que teniu en marxa des de fa trenta anys.

Som la mateixa gent. Abans estàvem constituïts en l’Associació de Teatre de Parets i ja utilitzàvem el teatre com a una eina educativa i d’aprenentatge. En cert moment, vam considerar que el nom de l’entitat no era prou adient i necessitàvem un nom que identifiqués més la nostra tasca. Per això, la creació d’Escena Educativa, però hi ha un eix principal, la gent implicada, que és la mateixa. Jo soc el coordinador, però tinc un grup de col·laboradors, amb els quals treballo des de fa trenta anys, i que són igual d’importants que jo.

El vostre projecte es basa a treballar el teatre des d’un vessant pedagògic, oi?

Aquest és un dels nostres principis. Tot el personal que treballa per Escena Educativa, tant el personal extern com els mateixos membres de l’associació, som persones que estem relacionades amb el món de l’educació, som mestres, pedagogs, psicopedagogs, educadors socials, etc. Al llarg de tot el curs, organitzem diversos tallers de teatre i funcionem com qualsevol altra escola: fem el claustre de professors i dissenyem les unitats didàctiques com a qualsevol altre centre, però centrat en el teatre. Òbviament, tenint en compte la casuística i les peculiaritats de cada grup. En aquest sentit, el nostre perfil de monitor o monitora és molt concret i sempre busquem més un educador que no pas un actor o actriu. No busquem una persona que hagi fet molt teatre; el que necessitem són persones que condueixin els infants i els acompanyin en tot el procés.

Un treball que dueu a terme durant el curs i que cristal·litza en la Mostra de Teatre Bambolina, en la qual els diferents grups presenten les obres teatrals que han anat preparant. La Mostra s’està realitzant aquesta setmana prèvia a la festa del dia 31, que serà també el seu comiat. Enguany, què s’està trobant el públic a la Mostra?

Doncs, al final de la setmana, hauran pujat a l’escenari un total de 120 actors i actrius de totes les edats. El més petit potser té 5 o 6 anys, i la més gran del grup d’adults en té 62. Abastem totes les edats, ja que comencem els nostres tallers amb els infants de primer de primària.

Quantes obres componen aquesta edició de la Bambolina?

Hi ha 11 obres de diferents escoles, edats i nivells. Com cada any, de dilluns a divendres es pot gaudir de les obres dels més menuts. Dissabte serà el torn dels adults, i diumenge celebrarem la festa de cloenda i l’aniversari.

Quin balanç feu d’aquests 30 anys del projecte a Parets?

Molta gent pensa que és senzill fer que un infant surti a l’escenari, però hi ha tot un treball anterior. No parlo només de la producció, l’escenografia, el vestuari, el maquillatge, etc.; sinó que parlo de la planificació de totes les activitats que duem a terme al llarg del curs. Durant el primer trimestre, no tractem mai el muntatge teatral; ben al contrari, fem tècniques d’expressió dramàtica, treballant la veu, la dicció, la cooperació, la desinhibició, l’expressió de sentiments... En definitiva, és una tasca de 30 anys durant els quals hem preparat unes 200 activitats, que hem creat nosaltres mateixos per treballar aquests temes, valors i eines expressives. No ho sembla, però hi ha molta feina al darrere de l’obra que es pot gaudir al final.

Us heu trobat antics membres del projecte que es dediquin ara al món de l’escena?

Sí, hi ha diverses persones que van participar en el projecte fa anys i, ara, s’hi pot guanyar la vida. Per exemple, n’hi ha alguns que actualment estan a la companyia de teatre La Calòrica. També hem tingut al projecte la Queralt Riera, que és una excel·lent dramaturga, i va treballar amb nosaltres en el seu moment; primer, com a actriu i, després, com a monitora. Aquest projecte i els seus trenta anys ens proporcionen moltes anècdotes. Per exemple, aquest estiu estava a l’aniversari d’un amic i se’m va acostar una dona i em va comentar que havia estat alumna meva. Em va explicar que tenia 38 anys i que havia començat a fer teatre amb nosaltres als 8 anys. O sigui que ella formava part de la primera promoció. Això és molt emocionant: que una persona ja adulta, de 38 anys, encara se’n recordi dels tallers de teatre que feia quan era una nena.

Com va sorgir la idea del projecte de teatre a Parets?

Sorgeix del nostre convenciment, i ho corroboren pedagogs i psicopedagogs, que el teatre és una eina supervaluosa. De fet, a les escoles es treballa cada vegada més, perquè una persona que fa teatre no és millor ni és més feliç, però segur que li dona molta més seguretat per anar pel món. A les mares i pares, sovint, els dic que el teatre pot servir als seus fills i filles per fer una presentació a classe i no passar-ho malament, o acostar-se al noi o la noia que li agrada sense tenir tanta vergonya.

És una manera d’obrir-se o encarar noves situacions, oi?

Sí; cadascú amb les seves peculiaritats, per descomptat, no tots som iguals, però és cert que el teatre ajuda en aquest sentit. Sempre assimilo el fet de sortir a l’escenari a córrer una cursa i travessar la línia de meta trencant la cinta; fins i tot, hi ha efectes físics, el diafragma s’aixeca, s’alça quan entres a l’escenari. Potser la primera vegada que surts a escena tens pànic escènic, però això va passant i arriba un moment que ho tens molt per la mà. El fet d’atrevir-te, d’expressar-te davant d’un públic, que poden ser 10 o 1.000, tant se val, té una gran vàlua.

És més fàcil fer classe de teatre als adults o als infants?

Als petits, sens dubte. És més difícil amb els grups d’adults, perquè els adults porten la seva motxilla, que ja està molt feta. De vegades, també has de lidiar amb els egos: hi ha gent que vol tenir més frases. Nosaltres sempre insistim a dir-los que el que té menys importància són les obres de teatre; que ens fixem en el procés, i no en el resultat. L’aprenentatge que es fa durant el camí és l’important. Sempre que comencem el curs, sobretot amb adults, sempre els diem que si el que volen és parlar molt a sobre l’escenari, no estan en el lloc adient, que ho provin en una altra companyia. Nosaltres no funcionem així.

Els menuts són més atrevits?

Sí, en general sí, però hi ha de tot, hi ha infants que són molt tímids. Hem tingut menuts amb necessitats educatives específiques. Parlem del trastorn de l’espectre autista i hem vist una evolució en aquest nen o nena. Potser en la primera sessió que sortien a l’escenari no deien res, però només el fet de sortir a l’escenari, per a ells, ja suposava un gran repte. Durant aquests 30 anys hem tingut diversos casos, que al final del curs col·laboren activament en les actuacions, i les famílies estan encantades i nosaltres, més encara.

Quines perspectives teniu de cara al futur?

Nosaltres volem fer camí a poquet a poquet. És a dir, no volem expandir-nos; va haver-hi uns anys que sí que vam anar a més i més escoles, però no és el que volem a hores d’ara. No som una empresa, som una associació que creiem en el nostre projecte. Apostar per la qualitat més que no pas per la quantitat. I volem centrar-nos, sobretot, en Parets i en el Casal de Can Butjosa, que és el que ens ha acollit des del començament i és com si fos casa nostra.