Entrevista a Maria Rosa Naqui, de Gegants de Parets: “Ser membre de la Colla de Gegants és el millor que m’ha passat a la vida”

Com us vau vincular a la Colla de Gegants?

MR: Un dels meus nets en volia formar part i, com a àvia, que sempre tenim por que els passi alguna cosa, vaig apuntar-m’hi per acompanyar-lo i que no anés tot sol. Quan es va crear la colla de Diables, ell va canviar d’entitat i jo vaig decidir plegar de Gegants, però la meva colla no va voler que ho deixés. Et pots creure que, en aquell primer moment, per la meva manera de ser, em sentia inferior als altres companys? Quan anàvem amb la colla, cap aquí i cap allà, a qualsevol poble, sempre tenia la sensació que la gent em mirava perquè consideraven que era massa vella per anar amb la colla. Sempre, sempre, em venien aquests pensaments, potser vaig estar dos anys amb aquesta angoixa de pensar que la gent em mirava perquè desentonava per l’edat. Però, un cop vaig vèncer aquesta sensació, es pot dir que he estat la persona més feliç formant part de la Colla de Gegants. Perquè la vida porta molts problemes i maldecaps, però estar a la colla era el meu consol. Cada dijous ens reuníem a Ca n’Oms, dúiem el sopar, sopàvem, ens ho explicàvem tot i, moltes vegades que hi havia pujat plorant per problemes de la vida, acabava baixant amb aquella alegria com si m’hagués tocat la loteria. Per això, sempre he considerat que la Colla de Gegants ha estat una cosa molt i molt important a la meva vida.

Aquesta sensació que teníeu es devia al fet que la resta de la colla era més jove?

MR: Segurament, era això. No ho sé, era una sensació que tenia.

TG: Crec que era perquè no havia estat mai dins d’una colla, i com que tots la vam tenir en compte com a una més, li era estrany. Però, malgrat aquesta sensació que tenia, tots li demanàvem de fer coses: el ball del Gall, el cosit de les camises... Amb totes aquestes tasques, la Maria Rosa, a poc a poc, es va anar sentint més i més important dins de la colla.

MR: Sempre he col·laborat en tot el que he pogut. Sense adonar-me’n, em vaig anar integrant i em va créixer una sensació de valentia i d’orgull, que va fer que ja no m’importés que em miressin, fos per l’edat o pel que fos. De fet, m’han agradat tant les cercaviles de la colla que ara, en el dia a dia, aquí al poble, quan surto de casa, ja no vaig per la vorera, sinó que vaig pel mig del carrer.

Una de les vostres contribucions és la confecció de la camisa de la colla.

MR: Havíem d’anar tots igual i, entre tots, es va decidir un model de camisa. Havia de ser fresca, de cotó i de màniga llarga, perquè es pogués portar també a l’hivern. Jo no havia fet mai de modista, però sabia cosir. A més, com que cadascú tenia les seves mides, vaig decidir fer-les a mida. Malgrat tot, un cop tens els patrons preparats, ja és més fàcil de fer.

Però devia ser una feinada, quantes persones éreu llavors a l’entitat?

TG: Doncs érem molts, uns seixanta, segur. Va representar molta feina per a ella, ja que hi havia casos en què la Maria Rosa no només feia una camisa, sinó dues. Hi ha geganters que en necessiten dues, per si hi ha dues cercaviles en dies seguits, o una al matí i una altra a la tarda, i cal tenir un recanvi. Amb la canalla el que fèiem és que, un cop se li quedava petita la camisa a un, li passàvem a un infant més petit.

També heu participat en les puntes i el brodat del mocador que llueix l’Elisenda, i sou la creadora dels dos ventalls de ganxet que la geganta porta en ocasions especials.

MR: Sí, i encara porta el mocador. Que ara me’l miro i el veig petit. De vegades, penso que n’he de fer un de més gran, però ara trigaria molt, seria massa feina. Al seu torn, em va fer moltíssima il·lusió fer-li el ventall i, quan la vaig veure, amb el ventall, tan maca, va ser un moment preciós. Amb el temps, es va perdre el primer ventall i, com que em sabia greu que no en tingués, li’n vaig fer un altre.

TG: No li posem sempre perquè, quan balla, com que el ventall està obert, podria xocar amb els elements del Marcel i trencar-se. Així doncs, només el mostrem en ocasions molt especials i, habitualment, el guardem en un marc amb vidre, com un quadre, perquè no es faci malbé.

M’imagino que no és fàcil fer un ventall que s’ajusti a un gegant.

TG: Li vam fer el marc de fusta del futur ventall, que tenia unes mides molt grans, i, quan ho va veure per primera vegada, es va esverar perquè creia que no ho podria fer de tant gros com era.

MR: És que era el primer cop en la meva vida que feia un ventall. Havia fet molta cosa de ganxet, però un ventall, mai, i menys d’aquesta mida tan gran. Va ser una feina molt treballada.

També vau ser una de les primeres balladores del Gall. Us ho van proposar o vau ser vós qui ho va voler fer?

MR: M’ho va proposar Jaume Paris, un dels seus creadors. De seguida, vaig veure que m’hi adaptava bé i, llavors, em va tocar aprendre la música i adaptar els passos perquè seguissin el ritme. El fet de ballar el Gall ha estat de les coses que m’ha fet més feliç a la vida, i estic molt contenta perquè les joves que el porten ara ho fan molt bé.

La coreografia que es balla ara és la mateixa que vós vau crear en aquell primer moment.

MR: Sí, és la mateixa i no és fàcil, perquè ha de seguir el ritme. Igualment, a les noies que el porten ara les hi he ensenyat el ball i ens entenem molt bé.

Vau començar a ballar el Gall l’any 1997, fins quan el vau ballar?

MR: Hi he estat ben bé 20 anys ballant-lo, en tenia 70 que encara el ballava. Al principi, em preguntaven si no pesava massa, perquè pesa 25 quilos, però un cop t’hi acostumes, no és tan difícil moure’l. El que passa és que t’hi has de posar encorbada, com tirada endavant.

Arran de la vostra experiència, la colla va decidir que la balladora del Gall sempre fos una dona.

TG: Sí, fins i tot vam provar algun noi, però les cames dels homes són habitualment més llargues i, estèticament, no quedava prou bé.

MR: La mida de les cames a l’hora de portar els gegants és molt important, perquè influeix en la seva imatge i en com es veuen des de fora.

TG: De fet, a la colla som rigorosos en la vestimenta dels balladors i tots van amb pantalons llargs negres i espardenyes.

Diuen, Maria Rosa, que sou molt detallista, que abans que els Gegants surtin, els feu una repassada perquè estiguin ben vestits, amb tot posat a lloc.

MR: Sí, encara ho faig.

Durant una època, vau ser cap de colla.

MR: Sí, vaig estar-hi molt de temps i, entre altres coses, m’encarregava de mirar tots els gegants que ens acompanyaven a les sortides i, amb aquells que ens agradaven més, em posava a parlar amb la seva colla i els convidava a les nostres cercaviles i els nostres actes. Recordo la feina que vaig tenir per convèncer un conseller de la Generalitat perquè vingués a Parets a veure l’obra de la Pedra del Diable. No me’n recordo del seu nom, però en aquell moment era un conseller molt important, i vam coincidir en un acte. Jo li repetia, un cop i un altre, que havia de venir a veure la Festa de la Pedra del Diable. Sempre em donava excuses per no venir, però va venir al final i, un cop vista, es va entestar que havíem de portar l’obra a Barcelona. Però nosaltres això no podíem fer-ho.

TG: Ja ho vam mirar; així i tot, el fet d’anar-hi més de 120 o 130 persones; portar-hi la pedra, el carro i els gegants; muntar l’escenari, i adquirir la pirotècnica era massa complicat i costós.

M’han dit que Llucifer és el vostre gegant preferit. Per què aquesta devoció?

MR: No ho sé. De sempre, quan miro a Llucifer, em desperta una emoció que no sento amb cap dels altres dos. A més, els seus balladors actuals el mouen d’una forma tan impressionant, amb voltes tan ràpides, els cabells llargs girant al seu voltant, que m’apassiona veure’l ballar.

Llucifer és una peça fonamental per a la colla, ja que els Gegants de Parets teniu vestimenta de dia i de nit i, per tant, sortiu sovint de nit.

TG: Sí, i un altre tret característic de Llucifer és que no surt de Parets. Si algú el vol veure ha de venir. Ens l’han demanat moltes vegades de moltes poblacions, però no surt de Parets.

MR: És veritat i, en les sortides nocturnes, en els darrers anys, hem col·laborat molt amb la colla de Diables, però no hi ha estat sempre aquesta bona sintonia. Hi ha hagut èpoques en què fèiem la festa de la Pedra del Diable, ens ajuntàvem perquè l’obra és de totes dues entitats, però la relació era més freda.

TG: En alguns moments, hi havia més separació entre els membres de les dues colles. En canvi, aquest any, com que celebràvem els trenta anys totes dues colles, hem tingut una col·laboració molt estreta. A la celebració dels 30 anys, hi havia un gran compromís per totes dues bandes per coordinar-ho tot. Ens vam repartir tasques i va ser molt maco, perquè vam crear una peça conjunta, amb tabals i gralles de les dues colles.

Què ha significat la colla gegantera a la vostra vida?

MR: Al principi, em va costar molt d’acostumar-m’hi, era una cosa nova i inesperada en la meva vida, com t’he explicat. Però, un cop vaig vèncer aquesta inquietud, sempre dic que ser membre de la Colla de Gegants és el millor que m’ha passat a la vida. Perquè m’ha donat molta força, molta alegria, sentir-me bé, sentir-me acompanyada... I, per a mi, tot això ha estat molt important.

TG: A la colla tenim un lema, que és “Tots per tots”. Si tens un problema i aixeques la mà, no passis ànsia que tindràs tothom ajudant-te.

Una mostra d’aquesta estima és la celebració pel 50è aniversari de bodes que va preparar-vos tota la colla, oi?

MR: Sí, va ser tota una sorpresa. Havíem de celebrar els 50 anys de casats, que coincidia en les mateixes dates que la Festa de la Pedra del Diable, però el meu marit (Sisco Figueroa) va tenir un accident a casa i vam haver d’anul·lar la festa prevista perquè s’havia fet mal.

TG: A més, el cunyat de la Maria Rosa va morir una setmana abans de la Festa Major i el Sisco no es veia amb cor d’anar a la Pedra del Diable.

MR: Exacte, però uns dies abans vam decidir que sí que hi aniríem. Així que vam fer l’obra, com sempre, però un cop va acabar l’obra, mentre estàvem recollint les nostres coses, ens vam adonar que tota la colla havia desaparegut i ens vaig quedar tota sola, a la plaça, amb l’Antonio (marit de la Trini). La tradició era que, tots plegats, havíem de pujar a Ca n’Oms, així que en Sisco, l’Antonio i jo vam pujar-hi sense saber on eren la resta. I quan hi arribem, ens trobem tota la colla reunida, esperant-nos. A mi, em van posar una corona amb vel i, al meu marit, un barret de copa i un corbatí. L’alcalde de llavors, Joan Seguer, va oficiar el nostre casament i els tres gegants van fer de testimonis. Saps com vam emocionar-nos? T’imagines què va significar per a nosaltres poder celebrar l’aniversari de la meva boda amb tota la colla? La fotografia que em van fer aquell dia la tinc penjada a l’entrada de casa.

La Colla de Gegants és una de les vostres passions, però en teniu una altra, que és l’escriptura.

MR: (riures) Soc així, qualsevol cosa que passava dins de la colla, jo ho escrivia amb una història al darrere, en la qual el Llucifer sempre se les carregava, perquè era qui provocava totes les coses dolentes. A més, decorava el relat amb dibuixos. Al final, sempre apareixien dos o tres membres de la colla que s’enfrontaven a Llucifer i el vencien. D’escrits així, n’he fet un munt.

TG: Té un llibre amb els seus escrits, perquè vaig agafar-los tots i els vaig enquadernar. En vam fer algunes poques còpies, n’hi ha una a Ca n’Oms i una altra per a ella. Eren molt divertits. Arribava el dia de l’assaig i, a l’hora de sopar, deia “Vinga, que tinc un escrit”, ens el llegia i rèiem tots. I després li donava a l’interessat.

MR: Escriure m’ha agradat sempre. És el que m’ha agradat més en tota la vida. Abans, agafava paper i llapis, començava a escriure i no parava. Fa poc vaig fer un escrit, però ara feia temps que no m’hi posava.

Què espereu haver aportat a l’entitat? Què espereu que hagin après de vós?

MR: No res.

TG: (rebufa) Això no és veritat, hem après moltes coses de tu, la teva estima es contagia.

MR: (somriu) A veure, som una colla que ens estimem, això sí. La veig a ella i l’estimo, a la seva filla i l’estimo, i als altres, també, a tots. Perquè hem estat moltes hores junts. Estimació, res més, no busco res més.