Entrevista a Mon Mas, narradora oral: “Hem permès que l’oralitat no formi part del nostre patrimoni i un poble que no canta, no balla i que no s’explica, és un poble que mor”

Com et fa sentir aquest guardó?

Crec que he sobrepassat els límits de l’alegria. Em fa molta gràcia que els companys i els professionals s’alegrin tant, perquè la raó que m’atorguin aquesta distinció és perquè estableixo ponts entre tots ells. Fa molts anys que estic en projectes d’oralitat i narració, en biblioteques, treballant en molts llocs amb la cultura al marge. Soc una persona que comparteixo moltíssim la feina i que m’agrada endegar projectes amb els altres. El dia de l’entrega del premi, a la Setmana del Llibre en Català, estava pleníssim, de gom a gom, persones de projectes diferents en els quals he treballat. Professionals, companys d’ofici, la família, els i les caps, gent amb la qual he compartit bocins d’història, amb els que he après. Aquell dia sí que vaig pensar que m’havien donat un premi, que és simbòlic, però que alhora em va fer pensar molt en tots els companys i companyes de la Faula, l’Associació Catalana de Professionals de la Narració Oral, perquè aquest premi representa la visibilitat d’aquest ofici que sovint ningú admira. Ens diuen que no portem pantalles, música, arranjaments, artificis... No, només portem la paraula i vosaltres, les orelles per mirar, per veure el món a través d’elles. Diuen que els contes es miren amb les orelles i s’escolten amb els ulls.

Vas ser conscient de la feina feta durant aquests anys?

Sí, de tot el que has anat aprenent al llarg del camí, dels professionals i les persones que t’han acompanyat i que t’han donat la mà, perquè això no es fa sol. Sempre recordo a la Mercè Rubí, que és una narradora de Montornès que ja està jubilada, que, de seguit, em va donar la mà i em va convidar a Montornès, i n’hi vaig aprendre un grapat. Tots els companys i companyes d’ANIN (Associació de Narradors i Narradores), que són unes persones que estimen la narració i que vetllen per ella. No tothom és professional, però quan vaig començar, hi havia un paraigua sota el que aprendre, mirar, observar... Si miro enrere, penso "caram, quants projectes!", i si miro endavant, penso "caram, espero que n’hi hagi molts més". Perquè aquest és un premi que m’ha fet mirar enrere i posar llum en tot el que he fet fins ara, però sabent que vull seguir en aquest camí, en el de la narració oral, en el de treballar en el marge, en l’escletxa, a les biblioteques, que és l’espai democràtic d’accés a la cultura... I que no cal sortir a la tele per ser famós.

Estaves acompanyada de moltes companyes bibliotecàries.

Sí, perquè el dia de l’entrega coincidia amb el Dia de les Biblioteques, i això va permetre que molta gent vingués. A més, amb moltes d’elles vam començar una relació professional que ha esdevingut una amistat, una proximitat; han acabat sent persones que formen part de la teva constel·lació, del teu món. Per tant, anar a aquella biblioteca significa anar a casa; trobar-te amb aquella professional és trobar-te amb una amiga, amb una companya, amb la qual no només parles de llibres, no només parles de projectes, sinó que també parles del món i intentes arreglar-lo i, fins i tot, de vegades, vas a fer un beure i parles de com et trobes tu. Però també hi havia molts amics professionals, molts companys d’ofici, de la Faula, d’ANIN, i molta gent de la Diputació, del Consorci, perquè he fet molts projectes amb ells. Tot això em fa feliç, perquè penso "nanos, he deixat una miqueta de mi, una llavor en tots i cadascun”, i això és molt maco.

Com neix la teva passió per la narració oral?

Mira, jo vaig estudiar Treball Social i em vaig especialitzar en salut mental i drogodependència, però era massa jove, suposo, per fer bé aquella feina, i els usuaris em deien "mira, nena, no m’expliquis històries". I jo pensava "ostres, és veritat, els estic fotent un rotllo". En paral·lel, com que estava fent pràctiques, necessitava treballar i vaig agafar una feina de cap de setmana de guia de natura amb una empresa que es diu En Doina. Però he de confessar que em perdo, em desoriento amb molta facilitat; si em despisto, em despisto molt, i després no sé tornar a casa. Imagina’t fer de guia de natura amb una manca d’orientació bestial. El meu truc era fixar-me en els arbres i, per a no despistar-me, anava explicant una història de cadascun dels arbres. Per exemple, parlava del roure majestuós que tenia un idil·li amb la falguera, o parlava de les cireretes d’arboç que eren a la vora; d’aquesta manera, explicava històries al voltant d’aquells arbres i sabia que d’un havia d’anar a l’altre, com si fos el caminet de Hansel i Gretel. Era la meva manera d’orientar-me. La meva desorientació és tan marcada que m’he arribat a perdre en un bosc tancat, buscant castanyes amb infants de pocs anys; mira que he fet sortides com a castanyera i aquell dia no trobava les castanyes ni la forma de sortir del tancat. Així doncs, explicant històries era la forma que vaig trobar de fer-me senyals en el bosc per trobar el camí per tornar a casa. I a la gent li encantava. De fet, sempre demanaven per la noia que explicava històries, tot i que jo ho feia per no perdre’m.

I a casa teva, t’explicaven contes de petita?

Sempre he pensat que l’oralitat estava molt present a casa, tot i que no acostumaven a explicar-nos molts contes. Això sí, era i és una casa molt oberta, Can Crosta. Tinc el record d’una casa en la qual passava molta gent, fos perquè necessitaven alguna cosa o perquè hi feinejaven, perquè venim de casa de pagès i hi havia vaques, porcs, etc. Hi havia molta feina i molts passavolants, i el costum a casa és que tots seiem a la mateixa taula per dinar. I allà és on jo vaig descobrir que hi havia la conversa, és a taula on s’expliquen històries de vida. Malgrat que no m’explicaven contes, quantes persones i quants retalls de vida han deixat al damunt d’aquella taula? Potser totes aquestes circumstàncies van coincidir amb el fet que vaig començar a treballar en una productora de teatre i Pere Fondaret em va portar a fer les Espanyes amb l’espectacle “Contes a cau d’orella i contes incorrectes” amb Jordi Rius, amb el qual en vaig aprendre un grapat; amb la Iolanda, amb un grapat de gent que seguim en contacte, que potser han seguit altres línies, però aquells anys vaig aprendre tant i tant, que la vida, finalment, m’ha portat fins aquí.

Quin paper té la narració oral en un món de pantalles?

Crec que tenim una responsabilitat, tots, tothom (escoles, mestres, pares, mares, tietes, societat, ajuntaments), en què tornem a seure a parlar-nos, a conversar. La conversa és revolucionària. Si estàs directament enganxat a una pantalla, la capacitat d’imaginar s’esporga. La imaginació està en hores baixes. Quan vaig a escoles i instituts, però a centres penitenciaris també, comprovo que la gent imagina poc. No tenim capacitat d’imaginar. Un dels llocs on penso que encara hi ha una mica d’espurna d’imaginació és a l’hospital. Treballo a la planta d’oncologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, on hi explico històries, i un dels aspectes en el qual hem estat més ferms és que no hi hagi pantalles dins de l’habitació. Perquè els nens i nenes acaben capficats en la pantalla i no aixequen la mirada. Hem estat molt ferms demanant que no hi hagi pantalles o, si més no, que no n’hi hagi tantes. Quan entrem a l’habitació, el primer que els demanem als infants és que aturin els mòbils o les tauletes. De vegades, ens trobem amb un drama, però sempre aconseguim aturar-la i deixar-la a una banda abans d’explicar els nostres contes. Som éssers orals i, per tant, necessitem que ens expliquin històries i que les paraules ens toquin i ens ressonin. Hi ha molt de soroll en aquesta societat i poc silenci, i crec sincerament que tenim la responsabilitat d’aturar aquest ritme, perquè hi ha tants estímuls... Sembla que hagin de passar milers de coses alhora perquè no ens avorrim. Benvingut l’avorriment! Avorrim-nos, imaginem. Amb això no vull dir que estigui en contra de les pantalles. No, perquè és fantàstica, jo les utilitzo, em semblen superbé, la pantalla em facilita la vida com a tots. Però, com en tot, amb mesura.

Abans parlaves de persones que t’han acompanyat en el camí. Quins referents tens, en l’àmbit dels narradors i d’escriptors?

He tingut la sort d’aprendre de gent meravellosa. Ja hem parlat de Jordi Rius, amb qui vaig fer molt de carrer, i n’he après tant i tant, d’aquesta manera irreverent d’estar amb el públic. Després, a l’ANIN hi havia i hi ha molta gent que ha estat referent de la narració oral d’aquest país. Per les festes de la Mercè, s’organitzava una trobada i s’explicaven contes al parc de la Ciutadella, a diferents racons. Es convertia en el parc de la paraula. La gent de Barcelona i d’arreu s’hi acostava per escoltar històries de diferents racons del món i de l’Estat espanyol. Allà vaig conèixer i he tingut la sort de compartir experiències amb Roser Ros, Mercè Rubí, Martha Escudero, Patrícia McGill, Yoshi Hioki, Noemí Caballé. He tingut la sort que m’acompanyés gent meravellosa, com Pep Bruno, Estrella Ortiz, Félix Albo, Pablo Albo... Tots ells i elles són fantàstics. A part, llegeixo molt, moltíssim. M’agrada molt Juan José Millás, i també autors d’aquí, com Tina Vallès. A més a més, m’agrada molt veure il·lustració, soc una friqui de les il·lustracions. Cada matí poso una il·lustració al meu Instagram, simplement perquè explica el meu món i el món en general. Això també ho fa l’oralitat, explicar-te el present. M’agrada molt escoltar el meu pare, molt, i la meva mare, perquè m’expliquen un món del qual jo ja només tinc retalls i records solts. I la gent gran, puc seure a la plaça tranquil·lament i, de vegades, me’ls escolto a la gent d’altres llocs perquè les realitats d’altres bandes m’interessen moltíssim.

Tens algun conte preferit per explicar?

Sí, m’agraden moltíssim els contes de bruixes i els d’aventures, en el qual l’heroi o l’heroïna ha de fer un llarg camí per aconseguir quelcom o esdevenir un altre. M’agraden els contes de transformació. Però depèn de com em sento, que n’explico un o altre. Perquè si d’alguna cosa entén la narració i l’oralitat és que depèn del dia, hi has de posar present a la història. Sí que puc tenir un conte preferit, però sempre serà diferent, perquè jo estic diferent i perquè a la persona a qui li explico també està diferent. Si explico un conte de por i es posa a ploure, segurament agafarà una dimensió que jo no tinc. El públic hi posa present, per això continuo reivindicant que les sessions de contes no es facin de memòria. Perd moltíssim un conte gravat, perquè quan jo t’explico un conte a tu, aquell moment només ens passa a tu i a mi. De fet, m’agrada triar contes del meu repertori, del meu ‘corpus’, però el que més m’interessa és que jo vaig conduint la història, com si portés un autobús, i la gent que m’està escoltant, cadascú té una finestra diferent i veu paisatges diferents i es fixa en coses diferents. El conte és aquest trajecte, aquest viatge en el qual tu veus en funció del que saps mirar o del que aprens a mirar o del que estàs disposat a veure. Això en la societat actual és complicat, precisament perquè les pantalles et diuen què has de veure, quan ho has de veure... A més, l’algoritme només et porta al fet que vegis una determinada cosa i, llavors, apareixen les polaritats, els extremismes, el conflicte, etc. És quan penso “i si seiem a conversar?”.

Entenc que a les teves sessions de contes, deixes que flueixi i incorpores relats si així ho consideres?

Tinc espectacles tancats; és a dir, sé què vull explicar, però com ho faré? Això ja no ho sé. Que ho explicarem tot? Tampoc no ho sé. He d’estar disposada a la sorpresa. Acostumo a llençar preguntes al públic; per a mi, explicar contes és com jugar, jo tinc una pilota que et llenço, tu me la tornes i, a partir d’aquí, establim el joc. Però, cada vegada, em troba més sovint públics que no saben jugar, perquè la pantalla no et demana resposta. En un Sant Jordi a Montornès, on organitzen una marató de contes a la plaça de Pau Picasso, de sobte, un nen a primera fila es treu de la butxaca una pedra o un altre objecte, no ho sé, fa un gest de sorpresa i em crida “un moment, et pots posar en ‘pause’, que li he de portar això a la meva mare”. Jo li vaig explicar que, llavors, havíem de demanar a tot el públic que es posés en ‘pause’, que no podia ser que ho guardés i li ensenyés a la mare després. I ell em va respondre: “Però és que ha de ser ara”. Fixa’t, el poder que ens proporciona la pantalla perquè amb un dit aconseguim aturar-ho tot. Dominem el món. El conte precisament t’explica que som vulnerables, que hem d’estar alerta: Has de travessar valls, creuar rius, has d’estar atent a qui et trobes en el camí, perquè et pot donar informació que pot transformar la teva sort. I sobretot has d’estar disponible al canvi, a què res està predeterminat ni preestablert.

Has creat projectes amb els joves com a protagonistes, què ens en pots explicar?

Doncs, tenen relació amb els contes. El meu ofici com a narradora oral m’ha portat a conèixer gent que treballa amb diferents col·lectius. Em vaig trobar que una jornada a Cornellà amb bibliotecàries tenia el lema “Els joves ja no llegeixen”. Compte, els joves sí que llegeixen, però hem de veure què els interessa llegir i com ho volen fer. Els vaig suggerir d’usar àlbums il·lustrats, perquè la cerca d’un disparador de reflexió, d’un generador de pensament, no es fa només a través de la lectura d’una novel·la. De vegades, necessitem capsuletes. Els bons àlbums il·lustrats són càpsules de filosofia, disparadors de conversa. De sobte, els joves veuen que hi ha poca lletra, i els engresca. Des de la Diputació em van demanar que els expliqués el projecte, però a mi em tremolaven les cames, perquè només tenia una hipòtesi: si treballem amb tots els públics, hem de trobar la manera d’arribar-hi. Per aquella època, portava un club de lectura a la Roca amb instituts i hi havia cinc grups. D’aquests cinc grups, n’hi havia quatre que llegien el mateix llibre i l’últim grup se’ls feia lectura fàcil i els canviaven el llibre. Per què es feia aquesta diferenciació? Hi ha moltes maneres de llegir el món, no cal que totes siguin la mateixa. Llavors, vaig provar un mateix àlbum il·lustrat per a tots. Era “L’enemic”, de Davide Cali, que parla de la lluita amb els altres i amb un mateix, la guerra. Fa reflexions, com ara qui és el dolent? Els altres o jo? Qui fa el primer tret? Un dels xavals d’aquest últim grup, al trimestre següent, em va dir que no l’havia llegit perquè ja sabia com acabava. Havia vist que a l’última plana faltaven dos soldats, mentre que a la resta hi eren tots, i va deduir que aquells dos havien mort. Va ser l’únic xaval de tots els grups que va enganxar la idea. Aquell grup llegia el món de manera diferent, vol dir que no estaven tan marcats per la norma. Això em va ajudar en la reflexió que, a partir de l’àlbum il·lustrat, com a disparador, es podia parlar de temes importantíssims d’aquest món, que no es plantegen als joves: Qui soc? A on pertanyo? Què dius i què amagues? Volia parlar de les ciutats submarines, d’allò que havia estat i ja no hi és. Si no hi ha rastre, ja no existeix? Què passa amb la gent que ja no és físicament amb nosaltres, però està d’una altra manera? Tot això es va convertir en un projecte que va comptar amb tota la confiança del món de Marta Cano i Montse Álvarez, que són les persones que em van donar carta blanca. És el projecte Debat a Bat (basat en unes càpsules d’art, literatura i filosofia per a joves), que fa quasi 10 anys que està en marxa i podem dir que ja vola sol. Han passat moltes bibliotecàries per la formació, perquè el meu objectiu era que no calgués que ho fes jo, sinó que hi hagués molta més gent que tingués el recurs i ho implementés a la seva biblioteca. Actualment, és un projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Amb la mateixa gent de confiança, hem endegat un altre programa, el Fet i fet paraula, que es basa només en l’oralitat. Al final, la meva hipòtesi és que hem deixat d’explicar-nos històries. Als instituts, els sona remotament el Patufet o la Caputxeta Vermella. Hem permès que l’oralitat no formi part del nostre patrimoni i un poble que no canta, no balla i que no s’explica, és un poble que mor.

Has emprès molts projectes a Parets i un dels últims que tens entre mans és la producció del Tots Sants, Totes Santes. Ens pots avançar alguna cosa d’aquesta segona edició?

Vull donar les gràcies al Casal de Can Butjosa i al Toni Cañal, que m’acompanyen en aquest projecte. A Parets, necessitem llocs on reunir-nos per escoltar, mirar, gaudir del silenci o del riure. Tinc la sort que, de sobte, la gent de Can Butjosa va pensar que podíem fer-ho. Mantenim la programació que ja vam encetar l’any passat del 31 d’octubre a la nit i l’1 de novembre, a l’hora del vermut. La nit de dissabte 31 veurem dues artistes. Mireia Peña té el personatge de la Senyoreta, que farà la benvinguda al públic, des del llenguatge clown. Ella va patir un càncer de pit fa un temps i, mitjançant el clown, ha pogut riure-se’n i la seva experiència l’ha transformat en un espectacle, en el qual se’n riu dels diagnòstics, dels dubtes, de com el teu cos canvia... Crec que serà una meravella per al públic assistent. Més tard, gaudirem de Paula Carballeira, Premi Nacional de Poesia Jove, que ve de Galícia amb un espectacle d’històries de por, de la Santa Compaña, d’encreuaments... Galícia és un territori oral de referència. Paula Carballeira és una de les grans de la narració oral; per a mi, la millor narradora. Aquella nit, hi haurà també castanyes i vi dolç. L’endemà, diumenge 1 de novembre, torna Mireia Peña a fer la recepció del públic, donant continuïtat i un fil conductor al festival. I tindrem Ferran Martín, un narrador de Piera que portava moltes hores de vol quan jo vaig començar, i que ens portarà un espectacle de contes russos prohibits irreverents. Quan hi ha una prohibició, hi ha una escletxa on hi has de treure el cap i el Ferran és boníssim en això.