Entrevista a la cineasta Judith Colell i Pallarès: “No recordo en la meva vida haver volgut fer una altra cosa que no fos filmar pel·lícules, mai”

Com valores la trobada i el col·loqui que s’ha realitzat avui aquí a Parets?

Ho valoro molt positivament, m’he trobat una sala plena per veure el film i, després, moltes persones s’han quedat al col·loqui posterior, fet que em fa moltíssima il·lusió. M’han explicat que el Cicle Gaudí a Parets funciona molt i molt bé i em fa molt feliç, perquè el Cicle Gaudí és una de les activitats que tenim a l’Acadèmia de Cinema Català de la qual em sento més orgullosa. És un projecte que està creixent molt, cada vegada hi ha més pobles i ciutats implicats, i les pel·lícules que projectem són molt ben rebudes. Vaig venir fa un any a inaugurar el Cicle Gaudí aquí, a Parets, quan tot just començava i, un any després, he pogut venir amb la meva pel·lícula i trobar-me la sala plena d’un públic agraït i interessat en la cinta, la qual cosa és fantàstica.

Unes de les grans protagonistes del teu film Frontera són les muntanyes dels Pirineus, que ens regalen uns paisatges magnífics.

Sí, teníem clar que volíem que l’entorn dels Pirineus fos un personatge més. Hem de tenir en compte que els Pirineus del Pallars, on se situa la cinta, a més, està format per grans muntanyes escarpades. No és com els Pirineus de la Cerdanya, per exemple, que són cims més amables. Al Pallars, les muntanyes són immenses, amb valls angostes. A mi, és un paisatge que m’agrada molt, on hi he estiuejat durant molts anys, però hi ha gent que sent claustrofòbia perquè les muntanyes d’allà són com grans parets que no et permeten veure més enllà, i et pots sentir com atrapat. Era una sensació que volíem transmetre amb aquests plànols de les muntanyes, que els personatges i el públic es veiés envoltat de muntanyes, sense sortida, i sense saber què s’hi amagava al darrere.

Com va ser el rodatge als Pirineus?

El cas és que vam haver d’escurçar al màxim el rodatge als Pirineus perquè és molt car filmar fora de Barcelona i el seu entorn. Allà hi vam rodar durant dues setmanes, perquè érem un equip enorme, de 80 persones, no sé quants camions, i tot això es tradueix en despeses en allotjament, menjars, etc. Per tant, només vam ser-hi allà dues setmanes, de les sis que va durar el rodatge. Les altres quatre setmanes vam filmar els plànols en què apareix la frontera, que era un camí particular, que no portava enlloc i que estava situat a Espinelves, lluny dels Pirineus. Perquè, clar, volíem un lloc molt específic, una carretera, però que semblés més un camí de muntanya, i que hi poguessin passar els camions i, al seu torn, tampoc podíem tallar una carretera de muntanya durant dues setmanes. Al final, vam trobar aquest camí privat a Espinelves, on es va construir la caseta de la frontera, una feina magnífica de la Marta Bazaco, feta amb vidres i fustes d’època. Tot el departament d’art va fer una feina molt intensa, perquè hem de tenir en compte que totes les cases del Pirineu estan modernitzades i, per tant, calia canviar fustes dels balcons, transportar mobles antics, van portar terra per tapar l’asfalt dels carrers...

Hi ha alguns personatges que, tot i no ser del Pallars, parlen el dialecte pallarès. Com arribeu a aquesta decisió?

La veritat és que hi va haver moments en què es discutia si tots els personatges havien de parlar un català més pròxim al de Barcelona, per fer-lo més entenedor per a tothom. Però jo crec que és de justícia, és molt més realista i, per últim, crec que és molt bonic demostrar que la nostra llengua no és només el català que es parla a Barcelona, que ja el parlen altres personatges, sinó que hi ha molts tipus de català que són preciosos, que tenen expressions pròpies i accents diferents. A més, en la majoria dels casos, s’entén bastant bé. Per exemple, el Jordi Sánchez, la Maria Molins i la Pepa López parlen pallarès, i se’ls entén força bé. El que passa amb la Bruna Cusí és que s’ho va prendre molt seriosament, molt, i hi ha moments que costa, fins i tot, d’entendre-la. Però, en definitiva, no passa res, perquè gràcies al context s’entén el que diu. Per això, vam decidir tirar endavant aquesta idea d’incorporar el dialecte, vam contractar un coach, una persona que ens ajudés amb el tema del dialecte, que va ser un actor extraordinari, l’Eduard Muntada, que és de Tremp i que, a més, fa un petit paper a la pel·lícula. Ens va ajudar, a més, contactant amb una lingüista d’Esterri d’Àneu que ens va assessorar per traduir tota la part que havia de ser dita en pallarès i recuperar paraules d’aquella època, ja que no només s’ha de tenir en compte l’accent, sinó també volíem recuperar expressions que es feien servir i que, ara, s’estan perdent.

Com ho vas fer perquè els dos infants, l’Ainet Jounou i el Jael Borrás, treballessin tan bé al film? Perquè s’integren molt bé, estan increïbles.

És que són molt bons aquests dos nanos. Recordeu els seus noms, perquè en sentirem a parlar en el futur de tots dos. De fet, l’Ainet ja va participar a Alcarràs. La directora de càsting, Anna González, va fer una feina magnífica, perquè vam veure molts nens i nenes, vam fer moltes proves i hi havia molts infants amb talent. També comptàvem amb el suport de l’Anna Bellmunt, una gran coach de nens. Aquesta figura no existia fa uns anys i crec que és fonamental per a treballar amb nens i nenes. Amb els infants, hi has d’estar a sobre, molt pendent d’ells perquè no perdin la concentració, perquè no es cansin gaire, perquè no s’avorreixin... I vam treballar amb l’Anna, que és una “supercoach” que ja havia fet una gran feina a El mestre que va prometre el mar, on surten molts infants, i, gràcies a la seva feina, el treball amb els infants va ser molt més fàcil.

I la idea boja que Jordi Sánchez fos el dolent?

(Riures) La veritat és que està increïble, és l’autèntic malvat de la pel·lícula, pobre. A més, el Jordi és de les millors persones que he conegut mai a la vida. És una persona extraordinària, és molt i molt fàcil treballar amb ell. Vaig creure que podria fer aquest paper perquè el Jordi és molt bon actor. El que passa és que estem tan acostumats a veure’l en papers humorístics a sèries de televisió o films, fent de Lopes o de Recio, que ens costa veure aquest vessant més dramàtic de la seva interpretació. Recordo que l’havia vist a la sèrie Cites, on feia un personatge més seriós, i vaig considerar que faria molt bé aquest rol. Des de direcció de càsting també el van proposar i ho vaig entomar com un repte. És meravellós treballar amb ell, perquè no només és un gran actor, sinó que sobretot és una gran persona.

Miki Esparbé és com el nostre Charlton Heston, sempre fa d’heroi, oi? I ho fa molt bé.

Bé, el Miki ha fet de tot, perquè a Malnazidos el seu personatge no era gaire agradable. És molt bo fent d’heroi, tot i que a Frontera no deixa de ser un pobre home sense gaires opcions. El Miki Esparbé és un grandíssim actoràs, que té un gran registre de rols, des de la comèdia al drama. La gran sort que he tingut amb aquesta pel·lícula és que tots són molt bons actors i actrius. La Maria Rodríguez Soto fa una parella magnífica amb el Miki Esparbé, perquè ja han coincidit en altres projectes, com ara el teatre, i ja són una mena de parella artística. El repartiment del film, tots són molt bons i, a més, són molt exigents i t’ho qüestionen tot. Vam treballar molt, assajant molt, repassant diàlegs, canviant-los, preguntant-nos per què els personatges se sentien d’aquella manera en aquell moment... Realment, crec que tot aquest treball va fer millorar molt la pel·lícula. Tenir uns actors i actrius tan implicats quan, a més, són persones tan intel·ligents, s’agraeix moltíssim.

Les dones tenen un gran pes en la història de la pel·lícula.

Sí, a la meva filmografia les dones sempre tenen molta presència. En aquest guió, potser no era tan evident, ja que es tracta d’una història on hi ha molta presència d’homes, on les dones no són ni molt menys les protagonistes. Però em vaig adonar que, a mesura que l’anàvem treballant, cada vegada els estava donant més protagonisme a les dones. Fins i tot, en algunes decisions de posada en escena. Per exemple, centrant-nos en elles. Hi ha una escena en la qual els homes estan parlant de la guerra, però estan en un pla al darrere d’elles, i vaig decidir centrar el focus de la càmera en les reaccions d’elles a partir del que diuen ells. M’adono que, gairebé sense ser-ne conscient, porto la pel·lícula cap al protagonisme de la figura femenina.

Quin és el missatge amb el qual t’agradaria que el públic es quedés després de veure la pel·lícula?

M’agradaria mostrar a la gent més jove que aquesta és l’etapa més fosca d’Europa i de l’estat espanyol, que a la dictadura no es vivia gens bé. Que aquells que diuen que llavors es vivia millor no saben què és no poder viure en llibertat, no poder viure segons els teus ideals, no poder expressar allò que vulguis o vestir-te com vulguis. Que les dones van perdre tots els drets que havien guanyat durant la República, que van haver-se de tancar a casa, com diu la Mercè (personatge de la Maria Rodríguez Soto). Obeir i callar, i punt. I, per últim, m’agradaria transmetre la idea que la gent no marxa de casa seva perquè vulgui; ben al contrari, marxen perquè no tenen cap més remei. Ningú vol marxar de casa seva, a la gent li agrada viure a casa seva, llevat que no tingui més remei que marxar perquè no té cap mena d’oportunitat. Tots hem estat en algun moment de la història refugiats i estaria bé que fóssim capaços d’oferir la mà i donar noves oportunitats a qui arriba.

En un pla més personal, t’agrada el cinema des de sempre o hi ha algun moment determinant en el qual el vas descobrir?

La veritat és que no recordo en la meva vida haver volgut fer una altra cosa que no fos filmar pel·lícules, mai. Des de ben petita que volia fer cinema i no és perquè la meva família s’hi dediqués, la meva família són metges i infermeres, estan més dedicats al món de la sanitat. Però des de molt petita, recordo voler fer cinema i he tingut la gran sort de poder-m’hi dedicar. Amb alts i baixos, amb moments que m’he dedicat a coses més pròximes al dia a dia, com fer publicitat o ser professora de cinema a la universitat, activitat a la qual m’hi he dedicat durant bastants anys quasi en exclusiva. Però sempre he estat vinculada a feines relacionades amb el món del cinema.

Una paretana, la Laia Casanovas, juntament amb Amanda Villavieja i Yasmina Praderas, ha guanyat el premi Gaudí al Millor Disseny de So i el premi Goya al Millor So per la pel·lícula Sirat. A més, han estat nominades a l’Oscar, sent el primer equip liderat per dones amb aquest palmarès. Creus que alguna està canviant respecte al paper de les dones en la indústria cinematogràfica, amb aquests premis i nominacions?

La Laia Casanovas, l’Amanda Villavieja i la Yasmina Praderas han fet història. Em va fer molt feliç la seva nominació a l’Oscar, perquè l’Amanda Villavieja, a més, és la meva sonidista de Frontera. La Laia la conec des de fa menys temps, quan vam coincidir en un festival, però és una persona que admiro moltíssim. Que guanyessin el Gaudí i el Goya em va semblar meravellós, però la nominació a l’Oscar és un fet històric, que nominessin tres dones en una especialitat com el so, molt masculinitzada tan sovint, em va semblar extraordinari. Penso que el que està canviant és que, cada vegada, hi ha gent més ben formada, com la Laia Casanovas, esplèndides professionals de nivell internacional, que poden treballar a tot el món. I és gràcies a la gran formació en cinema que ofereixen les escoles i universitats de casa nostra, com ara l’ESCAC o tantes altres bones universitats que ensenyen cinema.