Entrevista a Pablo Pérez ‘Blon’, escriptor, músic, raper i coautor de la Cançó del Benestar: “La sensació que provoca gravar una cançó és un verí que se’t fica dins i ja no hi ha remei”

Com sorgeix la idea de crear la Cançó del Benestar de la mà de la Regidoria de Benestar Emocional?

Doncs es van posar en contacte amb mi des de la Regidoria de Benestar Emocional, ara farà un any, per fer un show de freestyle al pavelló amb motiu de la Festa Major d'hivern. En una de les trobades, es va parlar de fer una cançó que parlés del benestar i altres temes que, potser no està en l’ordre de prioritats dels joves, i ens va semblar una magnífica idea. Vam començar a fer visites als instituts de Parets, vam posar anuncis a les xarxes socials i, al final, es van inscriure bastants joves i ha resultat una experiència molt bonica.

Vau decidir obrir la convocatòria per participar en la composició de la cançó a joves amb poca o sense experiència en el món de la música.

Crec que aquest va ser l’aspecte més bonic de tots, perquè molta gent va poder gaudir d’una experiència inèdita per a ells, i que va ser increïble. Molts d’ells em van dir que els havia encantat, poder escriure, gravar en un estudi professional, escoltar la cançó masteritzada, fer un videoclip professional... Crec que, per a molts dels joves participants, se’ls pot haver obert una porta per començar en el món del rap. La sensació i el sentiment que provoca gravar una cançó, quan t’agrada tant la música, és un verí que se’t fica dins i ja no ho pots remeiar.

Sense caure en prejudicis, el rap i el freestyle es caracteritzen sovint per una actitud agressiva, com es pot combinar el benestar emocional amb aquest estil musical?

Entenc que molta gent tingui aquesta visió del rap, perquè històricament ha estat un estil musical amb una crítica social més forta, més agressiva, per a molta gent que no hi està familiaritzada pot ser, fins i tot, una música de “delinqüents”, però amb el temps crec que aquesta imatge ha anat canviant. Han aparegut molts artistes en els darrers anys que han aconseguit transformar aquesta idea del rap, i reflecteixen la visió que jo sempre n’he tingut. Jo sempre l’he considerat poesia sobre una base instrumental. Tracto temes de tot, òbviament tracto la crítica social, però també l’amor, l’amistat, la felicitat, la tristesa, l’ansietat... Per tant, per a mi, fer un tema de benestar és molt important, sobretot per l’àmbit en el qual es tracta. Ara mateix considero que se li ha de donar molta visibilitat a la salut mental, i poder escriure allò que sents, també és terapèutic. Poder escriure, rimant, tot això que sentim i tot el que ens fa feliços o que ens preocupa es va convertir en una mena de teràpia.

Entenc que compondre una cançó és un acte íntim, però aquí has hagut d’interactuar amb gent jove, combinant les diferents perspectives de cadascun, com ho has viscut?

La veritat és que vam poder gestionar el grup molt bé, perquè són tots molt bons i bones. Teníem nois i noies de tot Catalunya, a part de Parets, hi havia gent de Manresa, Vidreres, Barcelona... Va venir molta gent i va ser molt fàcil, perquè eren joves que s’ho prenien molt seriosament, i el procés creatiu es va basar en el fet que cadascun escriguis allò que el feia sentir bé. Que escrivissin allò que, per a ells i elles, fos el benestar. A part, els alumnes dels instituts de Parets ens van suggerir moltes paraules clau per buscar la inspiració. Per tant, teníem tota una llista de paraules amb les quals treballàvem i, arran d’aquesta llista i les nostres pròpies idees, vam escriure les nostres parts per separat. En el següent pas del procés, a l’hora de la gravació, cadascú va rapejar la seva part, i vam organitzar l’ordre del rapeig. Per exemple, jo vaig ser el primer i l’últim a intervenir, obria i tancava el tema; per altra banda, una noia que es diu Brisa va fer una tornada que està molt bé, cantada d’una manera més melòdica. Va ser molt xulo tot el procés, perquè no només hi havia gent que rapejava, hi havia altres que cantaven més melòdicament i n’hi havia que tocaven instruments. En la gravació del videoclip, va participar una altra noia que feia dansa. És a dir, va ser tot un procés artístic que anava més enllà del que és només una cançó, va ser un procés més transversal.

A les teves xarxes socials has penjat vídeos en els quals recites els teus poemes amb música urbana de fons, fent pauses, com si fos un exercici de reflexió.

És que el rap ha anat evolucionant i hi ha diferents estils, n’hi ha molts, i el rap poètic és un d’ells, és el que a mi m’agrada més. Perquè jo no vaig començar a escriure poesia després de rapejar. Va ser a l’inrevés, jo vaig començar a llegir i escriure poesia, i després vaig descobrir el rap. Per tant, per a mi, poesia i rap sempre han anat de bracet. De fet, sempre he pensat que el que millor se’m dona és escriure. Crec que el meu punt fort està en les lletres de les meves cançons. Rapejar, no tant. No puc fer-te un doble tempo espectacular ni un rapeig que sigui melòdicament increïble. Per això, des que vaig començar a compondre cançons i a rapejar-les, li he imprès una càrrega molt forta a la lletra dels temes. I crec que és el que atreu més el meu públic i la gent que em segueix. Per aquesta raó, m’agrada molt compartir a les xarxes socials poemes amb música de fons, o textos amb forma de cançons que em surten un dia qualsevol en què estic inspirat, i tinc ganes de gravar-los i compartir-los amb la gent, encara que mai les publiqui en format de cançó com a tal.

Quines són les teves sensacions respecte al dia de l’estrena de la Cançó del Benestar?

Em fa molta il·lusió ser-hi i poder compartir-ho amb tot l’equip que hi ha treballat, aquells que han participat en el projecte; amb les persones de la Regidoria de Benestar Emocional; amb el Xavi, que era la persona encarregada de l’estudi; el Ximo, que va gravar el videoclip, i òbviament, amb tota la gent jove que va contribuir en la cançó. Em farà molt feliç veure’ls la cara, perquè sé que estan nerviosos i il·lusionats per veure’s en el videoclip. A més, l’estrena es fa en un teatre com Can Rajoler, que és un teatre mític al qual tots hi hem anat quan estàvem a l’escola. Estic esperant el dia de la presentació amb moltes ganes.

Potser d’aquest projecte sorgeix algun nou artista?

Doncs, ja m’han escrit dues o tres persones que hi van participar, perquè s’interessen per aquest àmbit artístic i volen gravar alguna cosa... I jo encantat d’ajudar-los. En definitiva, quan vaig començar a rapejar, jo vaig tenir una espècie de mentor, una persona que sabia més del tema i que m’ensenyava com funcionava tot aquest món. Si jo puc ara ajudar a una persona que té aquesta il·lusió, potser estem davant d’una superestrella i jo puc donar-li l’empenta inicial.

Has parlat de la relació que existeix entre el rap i la poesia, i has publicat a principis d’aquest any el teu quart poemari. Després de “Eternamente”, “Hemisferios” i “El castigo de Sísifo”, has publicat “Colorín, Colorado: Poemas para cambiar el cuento”, en el qual reversiones molts dels contes clàssics infantils. Com apareix aquesta inspiració?

Tot el procés creatiu d’aquest llibre va ser molt especial per a mi. Sempre m’ha agradat escriure i em sento còmode quan agafo un element ja existent com a font d’inspiració. Per exemple, en el tercer llibre “El castigo de Sísifo”, em vaig inspirar en mites clàssics grecs i llatins. He fet una cosa semblant ara amb els contes infantils, perquè sempre m’han inspirat molt, crec que amaguen molts missatges per als adults, tot i que siguin contes fets per a nens. Així era en el seu origen, però amb el temps han anat evolucionant cap a un públic infantil i s’han anat infantilitzant molt. He tractat d’agafar aquesta primera versió, descobrir els temes més madurs que s’hi amagaven, i reconvertir-los en poemes per a un públic adult.

Quin balanç fas d’aquest procés artístic?

Va ser un treball bastant dur per a mi, perquè hi havia contes que volia que, tant sí com no, fossin en el llibre, però em costava extreure’n una temàtica que no fos repetitiva amb altres poemes anteriors. Això va implicar una feina intensa, però alhora molt reconfortant. Per a mi, és el millor llibre que he escrit fins ara, el que més m’agrada sens dubte, perquè els contes han significat una part molt important en la meva vida. No només de nen, quan la meva mare em llegia contes, sinó que, per exemple, la meva sèrie favorita era Les tres bessones, que parlava dels contes infantils. De més gran, vaig començar a llegir novel·les juvenils o amb diferents històries curtes, com ara la sèrie Pesadillas, que es componia de diferents històries de suspens. Soc molt fan dels relats curts. A partir d’aquesta afició, se’m va ocórrer donar aquesta nova mirada als contes clàssics, i la veritat és que estic molt content amb el resultat final.

Quins són alguns d’aquests temes que has extret dels contes?

Per posar un exemple, La bella i la bèstia parla de la por a fer-se vell, el canvi de l’aspecte físic. La sireneta versa d’un pacte entre dos enamorats. Aladí també és d’amor i del desig. El soldadet de plom parla de la guerra. Al final, són 30 poemes, i tots parlen d’un tema actual. Parlo de les xarxes socials, per exemple, mitjançant el conte de Pinotxo. M’ha agradat agafar els contes com a punts de partida per als meus poemes, tenint una mena de mirall en el qual inspirar-me, se’m fa molt més fàcil que el bolígraf comenci a moure’s pel full.

Aquest quart llibre és un pas més en l’evolució de la teva forma d’escriure?

Sí, sense dubte. Sempre em passa que l’actual llibre m’agrada més que l’anterior. Em va passar amb el primer, que em semblava boníssim i ara no m’agrada. Amb el tercer llibre, pensava que ja no podia escriure res millor i, ara, el quart és el meu favorit.

Tens nous projectes de futur que ens puguis avançar?

Últimament, treballo molt amb Youtube, que ara mateix és el que m’atreu més per crear nous continguts, i la veritat és que em va força bé. Tinc una comunitat increïble i estic molt orgullós i satisfet dels vídeos que creem amb el meu editor, que és la meva mà dreta al canal. Ja no competeixo en les “Batallas de Gallos”, però estic de jurat a la FMS, la lliga professional de freestyle on he participat durant molts anys, i també a les competicions de Red Bull. A més, tinc moltes ganes de reprendre la meva música, les meves cançons, perquè fa temps que no en gravo unes quantes i les publico. Crec que en el moment en el qual em trobo, que ja he aconseguit el més difícil que és consolidar la meva comunitat, l’important a partir d’ara és fer un equip i treballar, treballar, treballar i, sobretot, ser feliç amb el que fas. Sincerament, les batalles ja no em feien feliç, i la música sí que em fa molt feliç. Per això, ara mateix, tot el que faci en l’àmbit professional serà pensant en el meu benestar.