Entrevista a Meritxell Garcia i Mireia Martínez, responsables de la direcció i coordinació del CDIAP Parets: “Hem anat evolucionant, cada vegada més, cap a pràctiques centrades en la família”

Quin balanç feu d’aquests 20 anys de trajectòria?

Meritxell Garcia: Fem un balanç molt positiu. Estem molt contentes i il·lusionades de celebrar el 20è aniversari, i orgulloses del nostre equip de treball, que és un grup molt estable de set persones. És un equip multidisciplinari, format per dues psicòlogues, dues logopedes, una fisioterapeuta, una treballadora social, i una neuropediatra.

Amb aquest ventall d’especialitats, podeu fer aquesta atenció global i integral tant de l’infant com del seu entorn més proper, oi?

MG: Exacte, aquesta varietat d’especialistes és una de les característiques del model d’atenció precoç a Catalunya, basat en l’enfocament global i multidisciplinari de la nostra atenció cap a l’infant i la seva família.

Creieu que és un servei conegut entre les famílies de Parets o que encara no es coneix gaire?

Mireia Martínez: En aquests vint anys, pensem que hem arrelat en el municipi de Parets. Aquest passat 2025, un 18% de famílies que hem atès han fet la demanda del servei per iniciativa pròpia. És a dir, no les ha derivat cap altre servei i això vol dir que moltes famílies ja ens coneixien abans. De la mateixa manera que, quan un infant té febre, la família es dirigeix a l’ambulatori, moltes famílies coneixen el centre d’atenció precoç i fan consulta quan ho necessiten. En aquest sentit, tenim sort que, per accedir al CDIAP, no fa falta la derivació d’un altre professional. També destaca una altra dada del 2025: hem atès un 31,7% de la població infantil entre 0 i 6 anys de Parets. Això és una xifra altíssima en comparació a la resta de CDIAP de Catalunya, a la vora del 14%.

Quins són els primers passos pels quals passa la família?

MM: Quan una família fa consulta, sigui per iniciativa pròpia o per derivació d’un altre professional, arrenca tot el procés d’atenció, que s’inicia amb el diagnòstic. En el moment que tenim aquest diagnòstic, es planteja a la família si cal, o no, intervenció. De vegades, hi ha una intervenció dels professionals; de vegades, simplement hi ha un seguiment. El que passa molts cops és que no es requereix un tractament, sinó que es determina un acompanyament a la criança per un factor de risc. L’any passat, teníem al voltant d’un 27% d’infants i famílies amb factor de risc. No hi ha cap patologia o trastorn associat, però es manté l’atenció de forma preventiva.

Suposo que aquesta atenció preventiva és molt important.

MG: Tot és important. És a dir, és tan rellevant atendre els infants que tenen una dificultat més orgànica o de base, incloent-hi els infants derivats des del mateix hospital just després de néixer perquè pateixen una patologia, com tenir cura d’aquelles famílies que estan preocupades per algun aspecte concret dels seus fills. La universalitat del servei està interrelacionat amb aquest factor, amb atendre tant infants amb dificultats molt greus com famílies preocupades per aspectes, potser no tan greus, i que formen part d’aquest vessant més preventiu. Perquè és molt millor iniciar tot el procés més aviat que tard, perquè el marge de millora és més gran.

Com és el dia a dia del centre?

MG: La part principal de la nostra tasca és l’assistència o atenció directa de les famílies, amb un tractament individualitzat de l’infant i la seva família. El tractament pot abastar diferents disciplines: psicologia, logopèdia, fisioteràpia... També fem intervencions en l’entorn natural; és a dir, ens desplacem al domicili de la família o a l’escola bressol, per treballar in situ les dificultats de l’infant. Però no només fem això, perquè l’atenció precoç es basa en bona part en el treball de prevenció, que ens ocupa un gruix important d’hores. Aquesta part de la feina té a veure amb el treball en xarxa amb els altres serveis que tracten la infància a Parets. A més, hi ha tota una tasca de sensibilització i prevenció secundària, que estan destinats, per una banda, a sensibilitzar la població i, per altra banda, a evitar que aparegui el trastorn.

Deu ser important per a la família veure que li dona suport i l’assessoren tots els serveis gràcies a aquest treball en xarxa, oi?

MM: Estem molt orgulloses perquè, en aquests vint anys, hem pogut crear aquesta xarxa entre els diferents professionals que treballem en infància, des del servei de pediatria, les escoles, serveis socials... Estem en tots els programes de prevenció que es fan a escala de municipi i de comarca. Sincerament, creiem que això és una joia, perquè aquest treball en xarxa es fa amb uns equips que, tenim sort, han rotat molt poc. El nostre equip és molt estable i això ens ha permès créixer molt en l’àmbit professional. Ens coneixem molt i reflexionem tot sovint sobre les intervencions que fem amb l’infant i la família. Alhora, ens hem trobat que altres equips, com les mestres de les escoles bressol, no han canviat gaire en aquests anys. Per tant, són 20 anys de treball conjunt i hem pogut filar més prim en la prevenció, la detecció i la sensibilització. Aquest treball en grup està basat en la confiança entre els diferents equips de treball, ja que fem la nostra tasca des de diferents àrees, però sempre amb un objectiu comú, que és el benestar de l’infant i la seva família.

Sabeu a quantes famílies de Parets heu ajudat durant aquests 20 anys?

MG: A cada infant que atenem, se li assigna un número d’historial i la darrera història donada d’alta és la 1.365. És el nombre d’infants, que no vol dir que siguin famílies, perquè atenem famílies amb més d’un fill o filla.

Han evolucionat amb el pas dels anys els trastorns més comuns que pateixen els infants?

MG: És curiós, però les dades ens diuen que no tant com podríem pensar, perquè els principals motius de consulta continuen sent els mateixos que fa 20 anys. Actualment, el primer motiu de consulta és el llenguatge, retards en el llenguatge, que en el 2025 ha estat un 26% del total de casos atesos. El segueixen aspectes vinculats a la motricitat, que suposen un 10%. Aquests diagnòstics s’han mantingut com els principals al llarg dels anys. El que sí que ha augmentat força són els factors de risc, amb aspectes vinculats a la criança. En aquest darrer any han suposat un 23% dels casos. S’ha de tenir en compte que aquests són els principals motius de consulta, emmarcats dins d’un ampli ventall de causes.

Hi ha casos en els quals s’entrecreuen les dificultats de l’infant amb les problemàtiques de la família?

MG: Sí, i tant, és multifactorial. Per això, la intervenció que fem també és una intervenció global des de la multidisciplinarietat. Cal destacar que l’àrea de treball social és molt rellevant dins de l’atenció precoç, ja que engloba tota la tasca dedicada a la família.

I la feina que desenvolupeu, ha variat molt amb el transcurs del temps?

MG: Sí, les necessitats de les famílies han canviat, sobretot arran de l’ús de mòbils i tauletes. Aquesta realitat amb la qual no ens havíem trobat abans, ens ha fet reflexionar molt a tot l’equip. Relacionat amb la nostra maduresa professional, estem posant molts esforços per atendre les famílies des d’una consciència del que estem fent, com estem treballant, com estem intervenint... Això ens ha fet evolucionar d’una manera molt rica. És un dels aspectes dels quals n’estem més contentes, d’aquesta pràctica reflexiva que tenim tot l’equip, perquè ens adonem que hem anat evolucionant, cada vegada més, cap a pràctiques centrades en la família, això vol dir posar la família en el centre i treballar vers la seva preocupació. És un canvi força important en la manera de treballar.

La dificultat de l’infant pot acabar influint en la resta de la família i provocant altres trastorns?

MM: Sí, és clar, i aquesta dificultat no afecta de la mateixa manera a totes les famílies. Per això, en posar la família en el centre de l’atenció, ho té tot a dir. No molt a dir, sinó tot a dir. Per aquest motiu, prioritzem els objectius de treball. Són objectius que els marca la família i nosaltres som les mediadores que els ajudem a arribar a aquests objectius que tenen. I un dels objectius és guanyar en benestar.

MG: L’objectiu és millorar la qualitat de vida de l’infant i la família. I és evident que dins del sistema familiar, quan hi ha una peça que pateix, aquesta incidència afecta la resta.

Com creieu que evolucionarà el servei?

MM: Amb totes les dades que tenim, si fem la carta als Reis, ens agradaria poder disposar d’un espai més gran, ens agradaria que ens cedissin un espai per poder atendre millor els infants i les famílies del municipi, i ens agradaria també que ens atorguessin major nombre d’hores per poder atendre en freqüències més altes. Estem en unes freqüències molt baixes. La Generalitat marca que l’ideal seria 1-1,2 sessions setmanals, i nosaltres no arribem a mitja sessió setmanal. Perquè si volem atendre a totes les famílies, hem de repartir el temps entre totes elles. Per tant, ens agradaria tenir un espai més gran i poder disposar de més hores per continuar atenent les famílies en freqüències més elevades i treballar més en la prevenció. Un treball en el qual apostem tots els CDIAP, però és un sobreesforç per a tot l’equip.

Les famílies han d’estar atentes a percebre algun senyal en els seus infants?

MM: Les famílies ja estan molt atentes. Però poden estar tranquil·les perquè a Parets hi ha un gran programa de prevenció i detecció, perquè la majoria dels infants van al pediatre i estan escolaritzats, i nosaltres dediquem moltes hores i esforços en estar presents a les escoles i als equips de pediatria.

MG: Col·laborarem aviat amb l’emissora municipal RAP 107 FM en la gravació d’uns pòdcasts, en els quals desgranarem algunes de les problemàtiques que poden patir les famílies. A més a més, cada pòdcast tindrà associat un díptic informatiu, en el qual s’inclouen els senyals d’alarma per temàtiques: senyals d’alarma en llenguatge, en desenvolupament motriu, en alimentació i en son, per exemple. Aquest és un material que serà accessible a totes les famílies, que poden trobar al nostre web i al portal de l’Ajuntament, i justament l’objectiu és que puguin detectar aquests senyals d’alarma, que serien els indicadors perquè una família es plantegi fer consulta al CDIAP o un altre professional de la infància, com són les mestres o l’equip de pediatria del CAP Parets.