Lupe González i Pere Díaz, voluntaris de l’Associació Protectora d’Animals de Parets: “El nostre propòsit és recuperar l’autoestima dels animals perquè trobin una nova família”

L’Associació Protectora d’Animals de Parets es va crear fa 10 anys i, des de llavors, ha contribuït a més de 4.000 adopcions i compta amb més d’un centenar de voluntaris. Dues persones que fa molts anys que col•laboren amb l’entitat són els paretans Pere Díaz Pérez (1967) i Lupe González Jurado (1971), que són voluntaris de la Protectora des de fa 9 anys. Lupe és secretària de l’entitat i és l’enllaç amb els veterinaris amb els quals treballen. Per la seva banda, Pere s’encarrega de les adopcions i el seu seguiment. A més, tots dos formen part de la Junta de l’entitat, conjuntament amb David Nocelo, president de l’associació, i Marga Espinasa.

Com vau integrar-vos a l’Associació Protectora d’Animals de Parets?

Pere: Vam arribar quan la protectora ja portava un any, va començar el 2015 i nosaltres hi vam aterrar sobre el 2016, una mica abans que s'inaugurés el centre. Vam començar a poc a poc com a voluntaris, passejant gossos i, de mica en mica, ens vam enganxar i ja han passat 9 anys.

 

Havíeu estat voluntaris abans en alguna altra entitat?

Lupe: No, va ser la nostra primera experiència en una entitat. Tenint cura d’animals ja portàvem molts anys, però com a membres d’una protectora vam començar llavors.

 

Feia molt temps que ajudàveu animals, sobretot gossos.

Pere: Sí, de joves no hi havia protectores i, a vegades, rescatàvem algun animal o, fins i tot, havíem acollit un gos a casa i un altre el va acollir el meu pare. Això ho hem fet des de fa molts anys. La veritat és que aquest sentiment sempre l’hem portat, des de ben petits.

 

Entenc, pel que dieu, que teniu animals de companyia a casa.

Lupe: Ara tenim tres gossos i 7 gats. Una petita protectora.

Pere: Dos dels nostres gossos són de la protectora. Una chihuahua que està ja velleta, que van abandonar al costat del Llevant Park, i un altre gos que va arribar a la Protectora amb molta por. Fa tres anys, el vam portar a casa de forma temporal per treballar la gestió de la por, però al final s’ha quedat amb nosaltres. Encara té una mica de por, però de mica en mica estem convençuts que desapareixerà.

 

Suposo que molts animals que arriben a la Protectora ho fan amb situacions complexes.

Pere: Correcte. Hem tingut molts casos extrems, però el nostre propòsit és recuperar l’autoestima d’aquests animals. Per exemple, els gossos que no han pogut socialitzar, que tenen una por malaltissa... El que intentem és gestionar tots els seus problemes perquè la finalitat és que puguin marxar adoptats i que trobin una nova família.

 

Quant de temps ocupeu al llarg de la setmana en l’entitat?

Lupe: Doncs hi dediquem pràcticament les 24 hores, perquè hi estem connectats quasi tot el dia, ja sigui perquè ens truquen famílies interessades a adoptar, veterinaris amb resultats, etc. I gairebé hi anem cada dia a la tarda. Som de la Junta i t’acabes implicant tota la jornada.

Pere: Sí, ens organitzem les tasques de la Protectora per torns, i això ens permet tenir temps per treure al carrer els nostres gossos i, a la vegada, tenir temps per anar a la Protectora. Al final, has de comptar que és una feina que ens entusiasma, ens agrada moltíssim. Quan veus que, després de 10 anys, s’han fet 4.000 adopcions… Això és el que ens dona la força per poder continuar endavant, fent tota aquesta gestió.

 

4.000 adopcions en 10 anys, supera les vostres expectatives?

Lupe: Les supera perquè hem de tenir en compte que el poble és petit. Ens trobem que molts dels animals que necessiten cures o ser adoptats són gats. Hi ha diverses colònies localitzades i, des de fa un temps, s’està treballant molt bé per controlar-les, desparasitar-les i esterilitzar-les, però encara queda feina per fer. El 80% d’animals adoptats són gats.

 

Suposo que les colònies de gats són més prolífiques.

Pere: Sí, tot i que les nostres companyes alimentadores han fet una feina brutal en els darrers anys. A part de facilitar l’esterilització de les femelles, hem pogut treure gats del carrer per donar-los en adopció. Tota aquesta feina que fan de vigilància i control de les colònies és imprescindible. Les 4.000 adopcions són gràcies a les persones voluntàries que tenim a la protectora. Quan nosaltres vam començar ja hi havia voluntaris i, de mica en mica, ha anat creixent el nombre i hem conegut gent genial. La força de la protectora és el seu voluntariat. Entre tots hem pogut fer aquesta feina i ens dona la força per continuar.

 

Possiblement, els voluntaris són l’element més important de la Protectora.

Pere: El tema dels voluntaris a la Protectora és increïble. Tant els voluntaris que estem al centre com passejadors, cases d'acollida, els alimentadors, la gent que s'acosta per donar-nos una llauna de menjar o un sac de pinso, els joves que ens ajuden en la construcció de les noves gàbies... És molta, molta gent. Gràcies al granet de sorra que hi posa cadascú, al final aconseguim grans fites, com les 4.000 adopcions.

 

Quines funcions teniu dins de la Protectora?

Lupe: Jo em dedico a la Tresoreria, porto el tema dels veterinaris, valorant amb la resta de companyes quan s’ha de portar un animal perquè està malferit o té alguna malaltia, i tot el seguiment de la seva recuperació.

Pere: Jo porto l’atenció al telèfon i el tema de les adopcions, que vol dir fer les entrevistes amb les famílies, organitzar les preadopcions a casa, que normalment és una setmana de prova, i fem un seguiment i un assessorament personalitzat, és tot un procés perquè l'adopció surti bé.

 

Pel que expliqueu, hi ha tota mena de feina per als voluntaris a la Protectora.

Lupe: Sí, hi ha gent que ja té assignat un torn, perquè porta temps i vol implicar-se més. Hi ha persones que venen fixes un o dos cops a la setmana. També hi ha gent que ve cada dia. Hi ha persones que s’impliquen més i d’altres que no poden dedicar-hi tant de temps, però habitualment hi ha molta gent.

Pere: Tothom és important i hi ha gent que potser només pot venir un dia a la setmana per passejar un gos. Doncs, perfecte. Tot suma i cadascú, amb el seu granet de sorra, és necessari per arribar on estem, a formalitzar les adopcions, que els animals estiguin ben cuidats, que estiguin bé.

 

És molt dur treballar en la Protectora, veient animals que pateixen situacions difícils?

Pere: Sí, però té una part molt positiva. Quan t’adones, en conjunt, de tot el procés, des que un animal arriba, fem que guanyi autoestima, aconseguim que vingui una família, que comenci el procés del vincle, de la preadopció i, finalment, l’animal és adoptat. Quan ho mires en perspectiva, tota la feina positiva que s’ha fet és una passada. Que hi ha una part dolenta, doncs sí. Hem viscut coses negatives, animals que han arribat molt malament i, de vegades, ens costa. Al final, però, ens hem de sobreposar i els hem d’ajudar. Ens centrem a recuperar-los, tant físicament com psicològica, i trobar, a la fi, una família per a ells. L’alegria que sentim quan trobem una família per a un gos o un gat és enorme.

 

Porteu tota la vida ajudant animals.

Lupe: Sí. Cal tenir en compte que abans no existia la Protectora ni es tenia aquesta sensibilitat i cura pels animals abandonats. Hi havia gosseres, on portaves l’animal i el sacrificaven. Llavors, el que acostumàvem a fer era recollir l’animal abandonat i portar-lo a casa del pare del Pere, que tenia un hort molt gros.

Pere: Quan érem joves, ja vam fer algun rescat, perquè no hi havia protectores i, sempre havíem de demanar ajuda al meu pare, perquè tenia un terreny, i ens va ajudar molt. Recordaré sempre que vam rescatar una pastor alemany, la Laika, en molt mal estat, i ho vam fer tot nosaltres. La vam portar al veterinari, la vam portar al terreny del meu pare.

 

Quin va ser el primer contacte amb l’Associació Protectora?

Pere: Vam posar-nos en contacte amb el David Nocelo, però havíem vist una gosseta perduda per Gallecs durant diversos dies, i de cop va desaparèixer. En aquells moments, no teníem els coneixements que tenim ara, i ens va deixar molt tocats no haver-la pogut ajudar més. El David ens va aconsellar i ens va engrescar a formar part de la Protectora. Aquell mateix dia, ens va enganxar. Aquella estona que vam estar parlant, de camí cap a la Protectora, va ser la clau. Perquè ens va dir coses que ens tocaven molt endins, vam parlar d’una cosa que ens entusiasma, que ens agrada moltíssim i, a partir d’aquí, ens hi vam implicar.

Lupe: Al principi, vam involucrar-nos com a voluntaris. Tres o quatre anys després, ja ens vam integrar a la junta. Ens vam anar involucrant cada vegada més, perquè estar a la junta implica més dedicació i més responsabilitat. Hem anat aprenent amb els anys.

 

Malgrat el vostre bagatge cuidant animals, heu après estant a la Protectora? 

Lupe: Sí, i tant, moltes coses. Sobretot a conèixer els animals. Perquè sovint no saps com reaccionaran i et sorprèn el seu comportament.

Pere: La veritat és que, quan vaig arribar a la protectora, pensava que en sabia de gossos, i m’he adonat que no. He après molt, el David ens ha ensenyat moltíssim. Una altra cosa positiva de la protectora és la gent que hem conegut. Aquest vessant és increïble, perquè són tots una gent amb uns sentiments brutals.

 

Creieu que cal tenir algun animal a casa per poder formar-ne part?

Pere: No cal. Ens trobem sovint amb persones o famílies que, per diferents motius, no poden tenir un animal a casa seva. Llavors, venen a la protectora a passejar els gossos o s’impliquen apadrinant un animal, així poden venir i estar amb ell a la protectora. Tenim famílies que venen a passejar els gossos i poden interactuar amb ells i s’ho passen genial.

Lupe: També ens hem trobat molta gent que venia només a adoptar un animal, i han acabat sent voluntaris de l’entitat.

 

Què diríeu perquè altres persones s’engresquin i es facin voluntàries?

Pere: Com diem sempre, si cadascú aporta el seu granet de sorra, amb el que sigui, ja és molt important per a nosaltres. Tothom pot venir a veure la protectora, tenen les portes obertes i fem una crida perquè la gent es faci voluntària. Ja som un bon grup, però com més siguem, molt millor.

Lupe: A mi m'agradaria fer una crida de part de les alimentadores del carrer. S’estan fent grans i necessiten molta ajuda. Fem una crida perquè la gent jove s’impliqui en l'alimentació del carrer, perquè a la protectora hi ha molta gent, però al carrer no n’hi ha tanta. És una tasca dura, has d’anar-hi cada dia, donar-los menjar, i cada dia hi ha menys persones que fan aquesta tasca.

 

A més de donar menjar, quina altra feina fan aquestes persones?

Pere: A part de donar-los menjar, controlen i vigilen les colònies de gats. Fan una feina increïble amb les colònies felines que hi ha a Parets. És una tasca que fan cada dia de l’any, plogui o faci sol. Controlen que no n’hi hagi cap que estigui malalt, quina femella s’ha d’esterilitzar, comprovar quan els gatets estan preparats per separar de la mare... En els últims 10 anys, s'ha fet una feina brutal per controlar les colònies de gats i tenir-les controlades, sense malalties, etc. S’ha fet una feina immensa.

Lupe: És una feina que no es veu, però que és molt necessària.